dijous, 17 de maig de 2012

Recordant: Joan Amades

La història que us explicaré avui és, com avui s’ha dit a l’acte d’obertura del seu homenatge, la d’un “nen amb risc d’exclusió social”.

En Joan, nasqué un 23 de Juliol de 1890 al carrer Peu de la Creu del popular barri del Raval de Barcelona, que en aquelles dates seguia poblant-se de xemeneies fabrils i treballadors amuntegats.
Els seus pares foren com tants altres, emigrants del camp a la ciutat en un país que aleshores era cada cop més dual entre el camp i la ciutat (una dualitat que de gran, sabrà agermanar amb les seves obres).
El seu pare, en Blai Amades, va haver de deixar el seu ofici de serraller per qüestions de la mare es va dedicar a la calceteria després de perdre la feina a la fàbrica:

"La meva mare era calcetera, havia treballat tota la seva vida en una fabrica de teixits de punt on ja hi treballava l'avia, i, quan la mare es va casar, li va donar feina a casa i repassava samarretes i les cosia a maquina. La vida dels meus pares era humil, tan humil com vulgueu, però amarada d'un gran amor familiar i d'un pregon afecte col•lectiu, però pobra molt pobra". Joan AMADES,Quan anava a estudi. Barcelona, Ed. Barcino, 1982, pag. 5-6.

En no poder-lo mantenir, els pares van enviar en Joan a viure uns anys a Bot amb els avis i en tornar van fer un gran esforç per a dur-lo a l’escola Victor Hugo, que hagué de deixar als 9 anys per treballar al taller de drapaire mentre subsistien amb el sou de camàlic del pare i els treballs domèstics de la mare.

Així doncs en Joan es veié forçat a ser autodidacta, i malgrat els seus problemes visuals pels quals els pares li manaven no forçar la vista llegint, amagar-se sempre que podia acompanyat d’algun llibre i una lent. Una altra de les seves aficions era muntar espectacles de titelles per als seus amics de l’escala de veïns.

Aviat en Joan, en fer-se més grandet, aconseguí convertir la draperia en una llibreria de vell, imentre es perdia sovint entre els llibres dels Encants Nous de Sant Antoni.

A diferència dels intel•lectuals de l’època, els modernistes i noucentistes que es reunien als Quatre Gats o als palaus del Passeig de Gràcia, Ell es socialitzà al barri endinsant-se en la cultura popular. No coneixia els grans cafès ni les òperes. El seu món, com el de la majoria, era el dels romanços de cordill i les festes de carrer.

La seva set de cultura el portà a formar part de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, on a més d’interessar-se per l’excursionisme i l’entomofília (sí, Enric, he dit entomofília...) Aprengué llengües com el francès, l’alemany, l’anglès, i la llengua que junt amb el seu català més defensà: l’Esperanto.

Aquella llengua de fraternitat universal inventada pel polonès Dr. Zamenhof que en ésser llengüa de ningú, pretenia ser la segona llengüa neutra de tothom per comunicar-se entre parlants de les altres apostant per la conservació i protecció de totes elles (especialment de les minoritzades), tocà a fons el jove en Joan, i de fet els seus ex-libiris encara en són testimoni.

L’esperantisme, i els seus valors fraternals i universalistes fou des d’aleshores pres per a Amades com un estil de vida, fins el punt de participar molt activament en l’”Universala Kongreso de Esperanto” barceloní de 1909 (de la que ja us avanço que en parlaré quan es celebri al setembre el seu centenari) i posteriorment arribar a ser president el 1923 de la Federació Catalana de Societats Esperantistes Catalanes.

Font: Altres Barcelones