Conversa amb Vimala Devi

Tardor 2017

Montserrat Franquesa.

Hem quedat diumenge a la tarda. Cau el dia i, com que la tardor és avançada, gairebé és fosc. Els carrers de l’Eixample són tranquils i arribem a la cita puntuals. Vimala Devi (Goa, 1932) triga a obrir; li costa arribar a la porta amb l'ajut del caminador. Entrem fins a la sala d'estar, envoltada de prestatgeries, a través d'un passadís també farcit de llibres i ens disposem a conversar amb l'escriptora, poeta i traductora portuguesa d’origen indi establerta a Barcelona des dels anys setanta. Parla un català ric i dolç, amarat d’accent portuguès, però en veure-la hem exclamat Saluton! en esperanto, per trencar el gel i acarar millor el record de Manuel de Seabra.

Canviar el món amb la literatura

Abans de seure ens ensenya amb satisfacció la darrera obra que va escriure Manuel, el seu marit: Os revolucionários (Lisboa, 2012). És un volum de biografies de personatges històrics que han volgut canviar el món. «En Manuel volia canviar el món amb la literatura. Sempre em deia: si no lluitem, el món no canviarà.» Tot una declaració de principis, per començar la conversa. Amb el dolor del traspàs encara recent, insisteix en el llegat que més valora de l'escriptor i l'intel·lectual: «El dia de l'homenatge a l'Ateneu encara no estava preparada per a parlar i tan sols vaig dir que en Manuel va obrir vies plurals amb la literatura. Creia que així, cadascú d'acord amb les seves tendències, podia seguir la seva via». I continua: «Ha estat un home d'aquest segle, amb una visió plural del món. La meva felicitat és haver conegut un home com ell, un home complet pel seu comportament.»

Ens explica que es van conèixer «gràcies a una amiga, a Lisboa. Hi vaig arribar amb vint-i-quatre anys, per poder estudiar; ja hi estudiaven dos germans meus». La seva família és originària de Goa, colònia portuguesa de l’Índia, i a hores d'ara els lligams familiars els té tots a Lisboa. «Vaig arribar a Portugal l'any 1958 i ens vam casar el 1959.» Aviat es van traslladar a Londres perquè Manuel va trobar feina a la BBC gràcies a un anunci. Un cop a Londres, ella també hi va treballar «per a la secció d'art i lletres; anava a totes les galeries de Londres, visitava totes les exposicions i feia crítica per a l'emissió en portuguès». Els anys a Anglaterra van ser molt enriquidors i tot anava bé, fins que «al cap de vuit anys en Manuel va tenir una proposta de la BBC: li oferiren la nacionalitat anglesa per a poder obtenir un càrrec important». Però ell no estava disposat a renunciar al compromís amb la ploma, ho va tenir clar de seguida. «Em va dir: jo no soc un funcionari, soc un escriptor, i des que he vingut aquí que no he escrit ni un llibre… Tu què en penses? Comencem de zero? I això que allí hi teníem un flat molt bonic, que havia estat de Peter Sellers, l'actor!», exclama rient. «El vam vendre i vam tornar a Lisboa, al nostre apartament de vacances. I vam començar de zero.»

Llegir, escriure i traduir a quatre mans

A Londres Devi va poder llegir molt, sobretot en anglès. «Penso que tots els països tenen bona literatura. El primer llibre que en Manuel em va recomanar va ser La muntanya màgica, de Thomas Mann. Ell l'admirava molt i el vaig llegir en anglès, a Londres.» En aquells anys, mentre ella començava a escriure i a publicar poesia, es van dedicar conjuntament a una singular aportació a la literatura universal, els dos volums de A literatura indo portuguesa (Lisboa, 1971); «per tirar endavant aquell projecte vaig viatjar sovint entre Londres i Lisboa per fer recerca».
De retorn a Lisboa van tenir sort: «Una editorial va proposar a en Manuel de traduir els clàssics russos, amb un sou mensual.» Fou llavors que elaborà diverses antologies «entre les quals hi havia la catalana» i van tenir l'oportunitat de venir a Barcelona «una mica abans de la Revolució dels Clavells. Després d'aquella revolució tot va canviar, i fins i tot l'editorial d’en Manuel va tancar, però sortosament a Barcelona l'Enciclopèdia Catalana ens va encarregar els diccionaris». Es refereix als diccionaris català-portuguès i portuguès-català. «En aquella època jo no sabia gaire català i en Manuel em donava les frases, jo les anava traduint i ell ho revisava tot. Així el vaig aprendre, el català; per a aprendre'l em va servir el diccionari».

Devi i Seabra han publicat traduccions al català de l'anglès i del portuguès, i ella ha signat en solitari un bon nombre de títols de literatura juvenil: «Van ser encàrrecs i en Manuel sempre em revisava el català quan la traducció la feia jo, però en realitat tot ho fèiem junts, fins i tot l'obra de creació.» Agafem de la prestatgeria l'exemplar del Llibre del desfici (Barcelona, 1990), de Fernando Pessoa, que signen tots dos. Recorda la grandesa de l'autor i la voluntat que tenien de fer-lo arribar al català més que no pas les dificultats de la traducció.

Prosa i poesia autotraduïda

L'obra de Devi ha estat traduïda al francès, a l'italià, al concani, a l'alemany i a l'anglès i forma part de diverses antologies. El llibre de contes curts Monsó (Vilanova i la Geltrú, 2002) el va traslladar ella mateixa del portuguès original al català. Confessa que no li resultà complicada l'autotraducció del recull, les narracions del qual contenen molts matisos de l'univers colonial i són plenes de ressonàncies familiars. «Vaig viure a Goa fins a vint-i-quatre anys i en conservo molts records intactes!». Tot i que fa vida en català, ara rumia tornar a viure a Lisboa, on té la família més propera i també els parents de Manuel.

Pel que fa a la poesia, ens mostra satisfeta la publicació bilingüe en portuguès i català que porta per títol Éticas-ètiques (Barcelona, 2000). Referents significatius encapçalen els poemes: Moravia (un dels seus preferits, pels seus valors ètics), Kerouac, Auden, Sartre, Pavese, Quasimodo, entre d'altres, i també Auld, és clar. Devi ha escrit poesia en català, castellà, portuguès i en esperanto, l’idioma que també compartien: «A vegades en Manuel em deia, au, va, parlem en esperanto!, però entre nosaltres dos jo no m'hi trobava», diu rient. Seabra va mantenir sempre vius els ideals esperantistes de respecte, solidaritat i igualtat lingüística. L'important fons bibliogràfic que encara té a casa segurament serà dipositat al Museu d'Esperanto de la Biblioteca Nacional d'Àustria, a Viena.

Parlem dels valors que comporta el fet de parlar i de pensar en la llengua de Zamenhof. «Considero que és una llàstima; el sistema capitalista ho va dominant tot i veig que aquella humanitat que nosaltres volíem potser no arribarà. Al final en Manuel era molt pessimista.»
Ingressat a l’hospital i afectat per diverses malalties, Manuel de Seabra va morir a Barcelona el 22 de maig. Però el compromís de canviar el món per mitjà de la literatura i de bastir ponts entre les diverses parles perdurarà en les seves obres i traduccions.

Ens n’anem amb la promesa de retrobar-nos, un altre dia, en una terrassa per fer un cafè i continuar parlant de llibres, de la vida i del Manuel.

Entrevista a esperantistes

• 21 d'abril de 2017

La pàgina web Tribus ocultas de la corporació audiovisual Atresmedia (propietària d’Antena 3, la Sexta, Neox, Nova i Onda Cero, entre d’altres) ha publicat un article sobre l’esperanto en què han participat, mitjançant entrevista telefònica, diferents esperantistes espanyols i catalans, incloent-hi membres de la nostra associació. El podeu veure clicant aquí.

Notícia publicada a esperanto.cat

Esperanto, la llengua sense nació

Aquest idioma transnacional, creat fa 130 anys a partir d’una proposta amb un fort caràcter transformador, es resisteix a l’extinció i la pressió del règim lingüístic actual... (llegiu l'article a La Directa)

Entrevista amb Darmen Tuiaqai

Després del meu viatge a Catalunya vaig començar a reaprendre la meva llengua pròpia.
Darmen Tuiaqai és un jove arquitecte kazakh. Va venir a Barcelona l’hivern passat per estudiar i de seguida va esdevenir un membre actiu de l’esperantisme català; va participar als cursos, a la Diada de l’esperanto i a les trobades de cada dimarts al Bar del CAT. 

 

Ets del Kazakhstan, oi? Què en penses de la llengua kazakh i de la llengua russa al Kazakhstan?

Hola! Sí, sóc de Kazakhstan. Al Kazakhstan hi ha dues llengües: la llengua estatal (el kazakh) i la llengua oficial (el rus). Legalment el kazakh és prioritari davant del rus.Però, de fet, hi ha una gran quantitat de diferents àmbits on només s’utilitza el rus.
Per exemple, la major part de les pàgines web del Kazakhstan es troben només en rus, el 99% de les peŀlícules en les nostres sales de cinema estan en rus, fins i tot el nostre president (que “regna” des de l’època soviètica) té les seves sessions i debats principalment en rus ... En kazakh només fa discursos al poble preparats prèviament, però està clar que viu en llengua russa, i no es preocupa pel destí de la llengua.
Els kazakhs són el 65% de la població del Kazakhstan (a més a més dels kazakhs, hi ha habitants d’altres pobles, que viuen aquí des de l’Imperi Rus o des de l’època soviètica, els quals no es consideren kazakhs a si mateixos, sinó ciutadans del Kazakhstan). La majoria d’aquesta gent d’altres pobles no sap gens la llengua kazakh. Ni molts dels kazakhs tampoc la saben.
A més, aquí hi tenim una enorme barrera psicològica (sobretot al nord del país): es considera que a una persona desconeguda se li ha de començar a parlar només en rus. Al nord, fins i tot els kazakhs, que tenen arrels kazakhes, es poden ofendre si algú se’ls dirigeix en kazakh. Molta gent del nord i de les principals ciutats del sud, fins i tot se senten orgullosos de no ser capaços de parlar la llengua kazakh, i parlen només en rus. A causa d’això, algunes persones bilingües que poden parlar bé el kazakh i el rus, sovint se senten avergonyits quan parlen en kazakh, els monolingües russoparlants els han convençut que la llengua russa és més noble. I els kazakhs que parlen només en llengua kazakh cada vegada són més escassos.
Ningú discuteix sobre aquest tema: els monolingües russoparlants i els bilingües no veuen el problema, i els monolingües kazahparlants són massa pocs per influir-hi. Hi ha algunes persones que es preocupen per la llengua, però no són suficients per canviar la situació.
Tot i això, la situació actual de la llengua kazakh és millor que en l’època soviètica, però encara lamentable. Perquè a més hi ha un altra greu problema:
Més i més persones estan parlant kazakh gràcies a un augment de les escoles kazakhes, però en realitat això no és kazakh, això és un híbrid detestable de la gramàtica kazakh i del vocabulari rus. Els kazakhs poden no entendre’t, si els parles en llengua kazakh autèntica. T’imagines quina absurditat? Ara, molt rarament es pot sentir als carrers la llengua kazakha pura, afortunadament a la radio i la televisió es parla correctament.
Penso que per canviar aquesta terrible situació, ens hauríem de desposseir el rus de qualsevol estatut, igual com la majoria dels altres països de l’antiga Unió Soviètica (per exemple., Azerbaidjan, Estònia, Uzbekistan, Lituània, Geòrgia, Armènia). Aquests països no tenen aquest tipus de problemes lingüístics. Desgraciadament el nostre president és massa “rusòfon” per fer aquest pas resolutiu.

Tu vas venir a Catalunya durant 3 mesos per aprendre l’idioma espanyol i aquí vas descobrir un altre idioma (el català). Quina va ser la teva primera impressió? Ho vas veure positivament o negativament? I quina opinió en tens després dels teus 3 mesos aquí?

Al principi estava una mica preocupat quan vaig veure que gairebé totes les coses escrites del carrer eren en català, de fet vaig venir a aprendre espanyol! Però com més temps passava, més sentia que la situació del català era molt similar al Kazakh, i més entenia els catalans. I poc a poc em vaig convertir també en un defensor de la independència de Catalunya.
Encara que les situacions dels dos idiomes s’assemblen, tanmateix són diferents: els catalans entenen molt bé la importància de l’ús de la seva llengua en tots els àmbits de la vida i intenten recuperar-ne el seu ús. La majoria dels kazakhs ni tan sols veuen aquest problema.
Malgrat que Catalunya és una autonomia depenent, hi ha moltes coses que es poden fer només en català, però no en castellà, per exemple, les escoles són només en llengua catalana. Crec que la possibilitat de fer alguna cosa només en català és molt important, ja que això fa créixer el prestigi de la llengua, i evita que hi hagi persones que mai estudiaran “una petita llengua sense importància”. Els catalans pensen que tots els qui viuen a Catalunya han de conèixer el català. Els kazakhs ni poden imaginar que tots els habitants del Kazakhstan puguin entendre’s en llengua kazakh (no només els kazakhs).
He vist que hi ha molts catalans que parlen sempre en català malgrat l’opinió i la pressió social. Puc imaginar com de forta va ser l’opressió a la seva llengua en èpoques anteriors, però va sobreviure i floreix. La major part dels kazakhs no tenen tal principi.
Després de tres mesos em vaig convertir en un gran admirador del poble català. Els catalans es mereixen la independència més que ningú!

L’estada a Catalunya, ha fet canviar la teva manera de pensar sobre la llengua kazakh?

He estudiat a l’escola russa, vaig créixer en un ambient de parla russa, i també els meus pares no saben gaire el kazakh, perquè ells també van estudiar en escoles russes.
Després del meu viatge a Catalunya:

• En primer lloc, vaig començar a reaprendre la meva llengua pròpia. És la meva llengua materna, per tant és per a mi una mica més fàcil que les estrangeres, ja que l’he sentit força, encara que hi ha altres dificultats d’aprenentatge (per exemple, el problema ja descrit anteriorment sobre “un llenguatge híbrid”, jo no vull parlar barrejat, perquè sona molt malament i és deplorable, però el llenguatge pur no tothom l’entén, així que he de traduir algunes paraules al rus mentre parlo).

• En segon lloc, després d’aquest viatge m’esforço en conèixer-me amb persones kazakhparlants i parlar en kazakh a tot arreu.

• En tercer lloc, ara busco a casar-se només amb una noia kazahparlant. Desafortunadament, tres dels meus amics ja s’han casat amb russoparlants, i ara els seus fills no parlen gens ni mica de kazakh. Espero que no em trobeu eugenesista, però penso que per les persones que la seva llengua està en perill de desaparició, aquest punt és important.

Penses que la llengua kazakh es troba ara en perill?

Totalment, perquè la llengua kazakh s’utilitza sobretot en la comunicació oral, però totes les empreses o afers estatals han estat dirigits en rus.
A més, cada nova generació parla kazakh cada vegada de manera més contaminada. Per exemple, els meus amics són poc o molt capaços de parlar kazakh, però els seus fills no poden de cap de les maneres!

Què penses que ha de canviar al Kazakhstan per respectar la vostra llengua pròpia?

Fer el mateix que els catalans: permetre només la llengua kazakh a les escoles i llars d’infants. Crear situacions que només es puguin viure en kazakh, per exemple, estudis gratuïts en universitats kazakhs. I clarament, l’eliminació de la llengua russa de la nostra constitució.
Entenc que aquest és un procés llarg i difícil, però si no ho fem, el nostre idioma desapareixerà, igual com la llengua irlandesa.
Mentre jo estava a Catalunya, una vegada necessitava arreglar les meves sabates. Vaig sortir de casa i vaig començar a buscar un sabater al el meu districte. Tots els rètols eren en català i vaig haver de buscar-ho llegint indicacions en una llengua desconeguda, al mateix temps que mirava dins de les botigues. Finalment vaig trobar un rètol que s’assemblava una mica al castellà, i vaig demanar a un vianant si el que hi posava significava el que jo em pensava. M’ho va confirmar. Si l’escriptura era en les dues llengües, jo ni em mirava al català, només l’espanyol, i mai sabria el que significa “calçat”.

Com vas descobrir l’esperanto?

Vaig trobar per atzar alguna cosa sobre el tema, m’ho vaig llegir i em va interessar molt.

Parlem sobre tu, què t’agrada fer en el teu temps lliure?

Els idiomes són la meva afició, no he reeixit gaire en cap llengua en concret, però les llengües m’interessen força. Darrerament només estudio per millorar el kazakh.

Continues parlant amb la gent sobre Catalunya?

I tant que sí, quan en algun lloc comença una discussió sobre llengües, jo sempre els parlo de Catalunya i la seva gent, que es resisteixen a l’opressió política i cultural espanyola. Jo dic que hauríem de fer el mateix. Algunes persones estan d’acord amb mi, alguns pensen que estic exagerant sobre el perill en que es troba la llengua kazakh.

Hem vist que Vilaweb va publicar un article teu, que parla sobre una carta que tu vas escriure al Víctor. Què et va portar a escriure-ho?

En Víctor era el meu professor d’esperanto i em va explicar moltes coses sobre la cultura catalana i la situació de la llengua, així que vaig decidir compartir els meus pensaments i impressions després del viatge.

Moltíssimes gràcies Darmen. Esperem que puguem retrobar-nos aviat. Adéu, amic!

Fins aviat! Gràcies per l’entrevista, m’ha encantat respondre les preguntes.

Font de l'article: KEA

Entrevista a Siru Laine, lingüista i traductora

Siru Laine, lingüista i traductora finlandesa afincada a Barcelona des de fa uns mesos. políglota, cantaire de coral, esperantista i defensora de la diversitat lingüística. Es defineix a si mateixa com a adicta a la lingüística històrica.

Podeu llegir l'entrevista que li va fer l'Associacio Catalana d'Esperanto aprofitant la seva estada a la capital catalana a : Esperanto.cat

La ONCE va entrevistar Otto Prytz

“Hace falta una actitud más democrática en lo lingüístico”

El lingüista noruego Otto Prytz recibió recientemente la Encomienda de la Orden del Mérito Civil por su contribución a la difusión del español en su país. Ciego de nacimiento y destacado esperantista, Prytz es partidario de una actitud más democrática en la difusión de los idiomas.

Laura Vallejo

.......................

Usted es multilingüe, ¿por qué se decanta por el español en sus estudios y en su labor como docente?

Mi lengua materna es el noruego, con lo cual estoy en condiciones de entender y hablar también sueco y danés. Domino el esperanto y soy miembro de la Academia de Esperanto, órgano internacional que consta de 45 miembros. He aprendido inglés, alemán y, en grado un poco menor, francés.
Para tener como ciego una posibilidad realista de conseguir un trabajo tras la carrera, opté por el ruso y el español, dos lenguas entonces no muy difundidas en Noruega. La elección del español como especialización fue fácil porque había estudiado con beca en España y tenía un dominio más activo del español.

¿Es el español un idioma demandado por los universitarios noruegos?

Sí, no sólo por su gran difusión internacional, sino también por el hecho de que cada vez más alumnos lo eligen en el bachillerato.

¿Cómo describiría el nivel de conocimiento del español y la cultura hispana en Noruega?

"En Noruega hay mucho interés por la literatura española moderna, sobre todo en la novela barcelonesa"

No me quejo. Me parece aceptable, aunque algo superficial. Muchos noruegos se conforman con un nivel de español suficiente para apañarse como turistas, y los conceptos que tienen de la cultura hispana tienden a reducirse a tópicos. Sin embargo, hay bastante interés por la literatura española moderna e incluso se ha acuñado el término ‘Novela barcelonesa’ para definir el subgénero representado, entre otras, por las obras de Carlos Ruiz Zafón.

¿Por qué decide estudiar esperanto?

El esperanto no es ‘propiedad’ de una determinada comunidad lingüístico-cultural, sino de toda la humanidad. En otras palabras, sería ‘el segundo idioma para todos’, un lugar común de encuentro, en el que la comunicación no tiene que ser ‘filtrada’ por los códigos culturales incorporados en las lenguas étnicas. Tuve el primer contacto con el esperanto en el colegio de ciegos, donde su enseñanza era obligatoria en el curso anterior al de la iniciación al inglés. La justificación de ello era que una vez aprendido un idioma tan ‘transparente’ como el esperanto, sería más fácil aprender otros idiomas menos transparentes.

¿A qué se debe que las personas ciegas tengan un especial interés en él?

Varias circunstancias en el período entre las dos guerras mundiales fomentaron el interés por el esperanto entre los ciegos. Una fue la valiosa labor del sueco Harald Thilander, que editaba en esperanto una importante revista en braille, Esperanta Ligilo, que contenía mucha información sobre logros en beneficio de los ciegos. Otra fue la incipiente colaboración entre organizaciones de ciegos. Hacia 1930, se estableció la Asociación Universal de Organizaciones de Ciegos, que lo adoptó como lengua de trabajo, ya que en muchos colegios de ciegos se enseñaba esperanto.

¿A qué cree que se debe que el esperanto no haya logrado la implantación como vehículo para la comunicación internacional conseguida por otros idiomas?

Ampliar

Creo que, sobre todo, hace falta un cambio de actitud. Hasta ahora, los idiomas que se han impuesto como vehículos de comunicación internacional han sido respaldados por algún poder militar, económico, político, etc. Sin embargo, en otros campos, las actitudes democráticas e igualitarias han triunfado. De la misma manera creo que la actitud democrática e igualitaria puede extenderse hasta el campo lingüístico. Un ejemplo de ello es el prestigio de las lenguas cooficiales de España o, en Noruega,  el uso del sami, lengua de la minoría lapona del mismo nombre, prohibida en la educación hasta 1950, y que ahora se usa en la enseñanza, en emisiones diarias de radio y televisión de cobertura nacional y en el parlamento sami. Esto se debe a que la sociedad mayoritaria ha reconocido los derechos democráticos de las minorías lingüísticas.
El porvenir del esperanto lo veo en la difusión internacional de esas actitudes democráticas. Mientras tanto, cultivamos el esperanto en todos los foros posibles, uno de ellos es Internet, donde ocupa un lugar entre el 20 y el 30 en publicaciones en Wikipedia.

En su opinión, ¿qué han aportado las nuevas tecnologías al aprendizaje y difusión de los idiomas?

Han representado una verdadera revolución. Pensemos en el aprendizaje interactivo, en la globalización del acceso a la información...

¿Qué beneficios han supuesto esos avances para los usuarios de braille?

El ordenador me ha hecho más independiente. Antes, necesitaba ayuda para controlar la corrección de lo que mecanografiaba; para leer cartas en tinta o para tener acceso a libros. Ahora, con la línea braille, el e-mail y la digitalización de cada vez más textos, todas estas tareas las puedo realizar sin ayuda.
Sin embargo, todavía hay barreras. Gracias al Unicode, los videntes ahora pueden leer cualquier tipo de letras en su ordenador; yo no. Aunque me han instalado el alfabeto ruso en mi línea braille, aun tengo dificultades con los caracteres griegos, árabes y los del chino. Otro obstáculo son los ficheros pdf, cuyo texto no puedo leer, si están archivados como imagen.  Todavía no hemos llegado a la meta final, pero tengo mucha confianza en el futuro.

Font de l'article: ONCE

Paco Ibañez sobre l'ús de l'ànglès

“El 90% del que sona a la ràdio és una porqueria”– i l'imperialisme anglosaxó: “Abans morir que parlar anglès, no per l'idioma en si, perquè tots els idiomes són joies, però l'ús que es fa de l'anglès és colonitzador, pur imperialisme. Hem d'expulsar els americans del nostre territori cultural”, va dir per argumentar una proposta alternativa de cançó d'aniversari que ens alliberi delHappy birthday de “l'ànec Donald”. 

Extracte d'una entrevista, podeu llegir el text complet a El Punt Avui

Joan Català per a Todo Benicàssim

La revista en xarxa Todo Benicàssim va publicar  una entrevista el programador  Joan Català, autor del llibre Porqué tus hijos deberian comer más coliflores i aprender un poco de esperanto, el propassat 10 de juny.

Rebelión entrevista a Joan Català, programador informàtic i activista social)

Entrevista a Joan Català i Piñón, autor de “Tus hijos deberían comer más coliflores y aprender un poco de Esperanto” (Ed. Comú) “El Esperanto pone en situación de igualdad a todos los hablantes, sean de lenguas hegemónicas o minoritarias” 


-Titulas tu libro a la manera surrealista, “Tus hijos deberían comer más coliflores y aprender un poco de esperanto”. ¿Qué relación tienen las coles y el esperanto?

El título es pura creatividad para captar la atención del lector. No me gustaba la idea de poner un título aburrido y pensé que un título rocambolesco haría que la gente cogiese el libro para intentar averiguar de qué se trata esa obra que tienen en las manos.

 -Afirmas que el esperanto es un idioma “fácil” y “democrático”. Que en un año todos los niños del mundo podrían aprender a comunicarse en esta lengua. ¿Qué lo hace tan sencillo? ¿De qué lenguas bebe su vocabulario? ¿Qué singulariza al esperanto respecto a otros idiomas? 

El idioma internacional esperanto es un idioma planificado con el objetivo de que pueda servir de lengua auxiliar para hablantes de dos lenguas distintas, con lo cual se trata de un idioma regular, con 16 reglas básicas que lo regulan, no tiene excepciones y tiene un sistema de afijos (prefijos y sufijos) que dan lugar a nuevas palabras fácilmente. Hay que decir que esta estructura es típica de los lenguajes asiáticos. Si le dices a un chino o coreano que el esperanto es artificial porque construyes las palabras desde prefijos y sufijos, se reirá de ti, ya que sus idiomas funcionan igual. A esto se le llaman lenguajes aglutinantes. Además, las 16 reglas hacen que sea un idioma lógico, lo mismo que hacen los niños cuando dicen “rompido” o “andé” y su madre les corrige diciéndoles que se dice “roto” y “anduve”. Con el esperanto, contrariamente al resto de idiomas, no experimentas esos errores pues tiene una estructura lógica. Se escribe como se lee y se pronuncia como se escribe, y no tiene sonidos difíciles (como el francés, inglés, chino, ucraniano...), y se sabe que el esperanto es mucho más fácil para un chino mandarín que su propio idioma chino mandarín (o que el portugués, inglés, persa, ruso, español, etc) porque son sonidos “la, le, li, lo, lu, ta, te, ti, to, tu, pa, pe, pi, po, pu, etc...” y no tiene rarezas. A la gente que lo escucha por primera vez le parece una mezcla entre checo, polaco, italiano o brasileño, para que os hagáis una idea del sonido.

 -¿Cuándo surge el esperanto y en qué contexto? 

 Contrariamente a lo que la gente cree, no existe un idioma planificado, sino aproximadamente 670. Un sacerdote alemán Johann Martin Schleyer había creado e impulsado el idioma Volapük (vol = mundo, pük = lengua) en 1879 y comenzaba a tener una gran comunidad de hablantes por toda Europa, pero él se adjudicó la posesión de dicha lengua internacional. Pero pronto, en 1887, un humilde judío llamado Luis Lázaro Zamenhof anunció la “Lingvo Internacia” bajo su pseudónimo, Dr. Esperanto, que significa en esperanto “el que tiene esperanza”. Toda la comunidad del Volapük se pasó a este idioma ya que era una genialidad por su lógica, por su estructura y por su facilidad de aprendizaje. Muy pronto se constituyeron asociaciones de esperantistas por toda Europa, que impartían cursos de la lengua internacional. Zamenhof ofreció “libre” esta lengua a los lingüistas sin importarle sus derechos de autor. Esto provocó el mismo sentimiento de instrumento universal que, 1 siglo después, ha provocado el Software Libre en la comunidad informática. A menudo, en la comunidad esperantista se dice que Zamenhof fue el primer Hacker que promovió el conocimiento universal y la libre circulación de las ideas.

Per continuar llegint l'entrevista podeu anar a Rebelión.

Entrevista a Maria Dolors Godoy (84 anys, Cassà de la Selva)

Maria Dolors Godoy, primera batllesa de la democràcia a Cassà de la Selva, Girona, acaba de publicar el seu primer llibre Roselles vermelles, dedicat al seu germà Carles, mort a la batalla de l'Ebre.

Entrevista a Eric Collignon, esperantista belga

http://www.tv3.cat/videos/3900030/Lesperantista-belga

Entrevista a Ràdio Vilafranca

Museu d’Esperanto de Subirats és el bloc protagonista de la Penedesfera dins d’una nova entrega de la col.laboració amb Ràdio Vilafranca, al programa magazine del matí Penedès Gamma Extra.

La Montse Piñeiro és la responsable del Museu d’Esperanto de Subirats. Aquest museu és un dels més importants del món com a font de coneixement del moviment esperantista, al mateix nivell dels que es pot trobar a Viena, Budapest o Rotterdam. Això és possible gràcies a l’impressionant col.lecció que el subiratenc Lluís Hernández Yzal va aplegar en tota una vida dedicada a la llengua Esperanto i tot allò vinculat a la seva història. El museu recull una importantíssima biblioteca amb més de 8.000 documents en aquest idioma però també milers de postals, tot tipus d’objectes i material audiovisual fruit de l’activitat dels esperantistes a nivell mundial que sumen fins als 25.000 elements, alguns d’ells centenaris i que, malgrat uns recursos limitats, són promocionats pel Patronat de Turisme de Subirats. A continuació teniu la conversa on ens parla dels seus objectius i la seva activitat a la xarxa.

Informació de Daniel Garcia Peris

El docu de KISTV

Enmarcat en la recuperació de la memòria històrica, el servei d'informació i notícies de l'Associació Catalana d'Esperanto, KiSTV,en proposa gaudir una entrevista a Manola Moreno, una refugiada nascuda a Reus que va acabar vivint a Occitània.

Entrevista a Miguel i Ana

L'any 2008 Canal Sur entrevistava a Ana Manero, professora d'anglès, i Miguel Fernández, poeta i escriptor. No us perdeu el final del video on Miguel canta una cançó amb versos de Lorca acompanyat de la guitarra de l'entrevistador.

L'entrevista d'AnoiaDiari

Entrevista a Karles, guia del Museu d'Esperanto de Subirats