 |
| Carmina Malagarriga |
Aprendre una llengua sempre és interessant, però també és molt interessant contemplar els valors que aporta.
El castellà, com l’anglès o el francès –per posar les més il·lustres llengües imperialistes- no han fet altra cosa, al costat de l’escomesa militar, que aixafar el territori i sobretot la llengua, el vehicle sagrat de transmissió de valors i de riquesa cultural d’una comunitat.
L’esperanto promou la justícia lingüística, cap llengua no és millor que cap altra, perquè cap persona tampoc no té més valor que una altra. Actualment, s’incrementa aquest principi de desigualtat. Una persona nascuda en un país de llengua anglòfona, per exemple, té d’entrada un clar avantatge per sortir-se’n acadèmicament i laboralment. No és una qüestió de mèrits sinó de bressol, ben bé com els drets monàrquics. Ningú no hauria d’obtenir un profit sobre l’altre pel fet d’haver nascut en un territori de llengua imperialista. Com diu un dels punts dels principis de l’Associació Catalana d’Esperanto: Una llengua neutral, com l’esperanto, pot fer de pont, afavorint i palesant la plena igualtat de les llengües. I jo hi afegiria: …i, per tant, dels individus.
L’esperanto promou els valors de solidaritat, d’igualtat i de respecte per a totes les cultures mitjançant l’ús d’una sola llengua per la comunicació intercultural, que és de tots i que no és de ningú. La imposició d’una llengua en un territori no és tan innocent com l’establiment d’una altra gramàtica i un altre vocabulari. També es genera un canvi en la manera de veure el món. Desapareixen les expressions autòctones, desapareix una manera de veure el vida.
Així ho van entendre els esperantistes Andreu Nin, Joan Amades o Mercè Rodoreda, per exemple.
Als Països Catalans en tenim un exemple prou clar del procés de substitució i, per tant de l’empobriment cultural del català a favor del castellà.
Anem una mica més enllà. Observem com territoris enormes, l’Àfrica per exemple, que han estat subjugats com a colònies primer i ara pel capitalisme més salvatge, han perdut el control del seus territoris i de les seves cultures. L’Àfrica, amb les seves grans zones francòfones o anglòfones, han hagut de sotmetre’s a llengües que no els eren pròpies, a llengües homogeneïtzadores al servei de la metròpoli. Així se sap qui mana.
L’esperanto, amb el seu primer principi d’igualtat, ha estat vinculat als sectors ideològicament més avançats, perseguit durant el franquisme, i encara no prou reconegut a Europa. Encara ara, democràcia és una paraula més sentida que practicada i el poder no cedirà fàcilment l’hegemonia lingüística imposada a través de l’economia. Ningú no es deixarà prendre la batuta amb la qual hem de cantar plegats: ja sigui en anglès o en castellà.
L’esperanto no és una idea innocent ni innòcua, i menys encara passada de moda, com ens volen fer creure. La veritat és que té una vigència enorme i és molt agosarada. Representa qüestionar un model des de la base.
El granet de sorra al Penedès el vam posar el primer cap de setmana de setembre amb l’Aplec Internacionalista d’Esperanto organitzat per l’Associació Catalana d’Esperanto i l’Ateneu Arbocenc.
Cedim, doncs, la paraula a l’esperanto amb la mirada posada en la justícia lingüística.
Carmina Malagarriga. Llicenciada en Geografia Humana, és locutora i guionista de Catalunya Música. Una de les iniciadores de la Plataforma NoFemelCIM, membre del grup de debat i acció El Taulell i de l’Ateneu Arbocenc. Notícia anterior Vicent Partal analitza a l'Ateneu de Sitges l'escenari posterior a la Diada Notícia següent Arriben les 4 Milles Femenines Carmina Malagarriga
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada