Parla amb orgull i afecte de Manuel Firma, amb qui va compartir 67 anys d'una vida marcada per la guerra, l'exili, l'estada del seu company, republicà, al camp de concentració francès d'Argelers, els 16 anys que van viure a l'Àfrica, a Angola, on va treballar com a mecànic de locomotores, de com va descobrir no fa gaire temps que ell era anarquista... «El meu marit no m'explicava mai res per no preocupar-me», explica Josefa Ramos, una dona tranquil·la i afable de 93 anys que en fa set que troba a faltar Manuel, professor d'esperanto, que va morir arran d'una malaltia. Ho explica, i s'estén, al ser preguntada per com passarà les festes. Nadal, per a aquesta usuària de l'oenagé Amics de la Gent Gran, del barri de la Marina, és sinònim de nostàlgia. Segueix esquivant el tema i parla dels seus pares, dels seus germans, dels fills que no va tenir, de com va ser de feliç. «No sóc fluixa ni ploro per qualsevol cosa, però aquests dies em recorden els meus temps. Penso en els que érem. Se'n van anar tan aviat... Els tinc allà, tots junts», diu assenyalant cap a Montjuïc. I finalment respon: «Acostumo a estar soleta»Font: El Periodico
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada